L’ÚLTIM DELS BONS
 
Fa temps que em feia “tilín” de fer la marxa pels camins dels matxos, però el primer any no m’hi vaig veure en cor, i a la segona i tercera edició va coincidir que en les dates que es feia, a finals de maig, jo estava fent el “camino”.

Però aquest any si, en tenia ganes i no tenia cap compromís pel dia 25 de setembre. Per tant endavant, però tenia els meus dubtes. Algun company em comentava que sols faria la curta, però la meva intenció era, si podia, fer la llarga. No ho tenia clar de si podria mantenir el ritme que la marxa requeria, per tant per aclarir les coses, res com fer un petit test previ. Es tractava d’anar de Torelló a Bellmunt, a un ritme alt i comparar-lo amb el temps de referència de l’any passat. Doncs bé, resulta que el temps emprat va ser de 2 hores 7 minuts, que va resultar ser sols 7 minuts més ràpid que el temps més lent de l’any passat. Resultat que en comptes de ser un test clarificador, sols va servir per incrementar els meus dubtes sobre la possibilitat d’acabar.

Bé i sense tenir-ho gaire clar “a la sis del mati encara és fosc” ja estava jo davant del centre excursionista de Torelló per iniciar la marxa. De reüll observava a els altres companys “matxitos” i quant veia tantes malles i quàdriceps molsuts em preguntava on m’havia ficat. Em temia que 70 i pico de “tios” comencessin a córrer i jo junt amb tres o quatre més, ens quedessin mirant-los, quedant-nos amb cara de tontos. Però no, sols van començar a córrer 5 o 6 i la resta caminant a bon ritme, això sí. Bé la cosa comença bé.
I així anem enfilant cap a Bellmunt, de moment tot bé. A la baixada de Bellmunt faig alguna corredissa, i em trobo bé. Vaig fent camí i al Coll de Sant Bartomeu tot i que començo a notar una mica el cansament decideixo anar cap al Puigsacalm. Pel camí trobo uns cartells que indiquen no se que de l’energia de Fecsa-Endesa. Serà que estic realitzant un sobreesforç i estic cremant les meves neurones?. No entenc res però no puc dedicar més energia a treure l’entrellat, la necessito per tirar endavant.

I bé ja soc a Puig Tossell, i començo a baixar. Quin “lio” entre els pals i les cordes fixes instal·lades, però m’en surto i vinga a baixar i baixar fins al bosc de la Grevolosa ( que bonic que és, però no tinc gaire temps per contemplar-ho).
Ja una mica més enllà arribo al Prat de la Vola, em demanen que faig. Donat el meu aspecte exterior els del control tenen raonables dubtes de si decidiré anar fins a Cabrera, però jo tot i que començo a estar molt cansat decideixo que hi pujaré. Menjo una mica, un trosset de pa amb un tros de botifarra. Em sorprenc a mi mateix acostumat a menjar tres o quatre llesques amb un pam de botifarra.

Un dels membres del control m’anima, em diu que endavant que és preferible això que estar a casa al sofà davant la "tele". Reconec que la reflexió no és molt profunda, però em serveix. I així que començo a enfilar cap a Cabrera . Se’m fa costerut i fatigós i quan arribo a dalt m’ofereixen càntir o vas d’aigua. No estic per anar degustant mica en mica el traginyoli del càntir. Demano 4 vasos d’aigua un rera l’altre, semblo un camell.
Tot seguit començo a baixar i arribo altre cop al Prat de la Vola, molt cansat però amb la sensació de la feina ben feta. Un dels companys del control amb un excés de sinceritat m’indica que soc l’últim. Cal reconèixer que no li donarien el doctorat “honoris causa de Psicologia” . Aquest comentari em desanima i desmoralitza una mica.

Pel control comenten que una quitxalla han canviat algun dels indicadors de la marxa però que ja van a solucionar-ho. La qüestió és que continuo endavant i aconsegueixo atrapar a algun company i fins i tot superar-lo. Reconforta una mica, veure que encara tens forces per avançara algun caminador, i que encara hi ha algun que justeja més que tu.
Estic arribant a Collsaplana. Aquesta zona la conec i se que des de aquest punt tot és baixada fins al Castell de la Vinyeta i fins al riu Ges, però un cop arribo a Collsaplana les fletxes indican cap a munt. Penso que ha estat la quitxalla que ha canviat algun dels cartells. Segueixo les indicacions amb el convenciment que de seguida descobriré que les han canviat, però al anar caminant comprovo que la senyalització es correcta i que el camí puja cap al Puig de la Salgueda. Mira que en son de recargolats els organitzadors.
A la baixada cap el riu Ges, donat el meu estat de fatiga i cansament reflexiono si no serà el recorregut de “pels camins dels burros”.
I un cop arribo al riu Ges i penso que ja aniré en direcció a Sant Pere, els cartells indiquen que cal anar cap Sant Roc.
Una altre pujada i jo sol, penso que els companys que he passat potser han abandonat, i per adobar-ho comença a llampegar i a ploure amb intensitat. Vaig fent camí i arribo a Sant Pere on m’esperen la meva dona i la meva filla petita. No se que fer si continuar o deixar-ho córrer. Elles no es manifesten, és una decisió meva.

Deixo la motxilla, els pals i començo a córrer, el xàfec d’aigua és important. Sols he fet quatre passes i torno a recular. Agafo el mòbil per si em quedo clavat a mig camí. Els hi comento que si no hi ha res de nou ens veurem a l’arribada. Tot i estar molt cansat surto corrent. Tinc ganes d’arribar.

Passo pel mig de la població de Sant Pere que estan de Festa Major. Sento la música de “l’embalat”, però jo vaig embalat cap a Torelló, i penso que la gent deu estar ballant i que jo també l’estic ballant però d’una altre manera. Passo pel mig del camp de blat de moro que s’ha convertit en un petit rierol. Ja estic arribant a Torelló i avanço a un altre company.

I per fi arribo al final de la marxa, xop, cansat i suat, desprès de caminar i córrer durant 12 hores 45 minuts. És l’apoteosi, felicitacions, aplaudiments, abraçades i algun petó (cal dir però que m’esperaven la meva dona, la meva filla, el meu germà, la meva cunyada i el meu nebot). Ho he aconseguit, he pogut fer tot el recorregut, he arribat l’últim, però he set l’últim dels bons.

Manel Pujol

Octubre 2005